La mesquita de Kobe, la primera del Japo
· Archivio catalano · redazione
La mesquita de Kobe és la primera del Japo, oberta l'octubre de 1935 al barri estranger de Kitano-cho. La va impulsar el Comitè Islàmic de Kobe, creat el 1928 i liderat pel comerciant indi de teixits Ferozudin, que va aportar la part principal dels fons. L'edifici, d'estil indoislàmic, va ser dissenyat per l'arquitecte txec Jan Josef Švagr i construït per Takenaka en formigó armat de tres plantes.
Qui va fundar la mesquita de Kobe el 1935?
La mesquita no va néixer d'una iniciativa estatal ni d'una gran institució religiosa, sinó d'una comunitat de comerciants. Kobe, als anys vint, era un dels ports oberts del Japo i un centre de comerç on s'havien instal·lat famílies musulmanes, sobretot originàries de l'Índia britànica, que treballaven en el comerç de teixits i en les rutes marítimes cap a Àsia i Europa. En aquell context, la ciutat era coneguda per alguns residents com la porta de Déu, un lloc de pas i de trobada de comunitats estrangeres.
El 1928 es va constituir el Comitè Islàmic de Kobe amb l'objectiu de recollir donacions per construir un lloc de culte estable. La figura central va ser Ferozudin, un comerciant indi de teixits que va aportar la part més important del fons. La resta va arribar de subscriptors de la mateixa comunitat i de simpatitzants. La mesquita es va obrir l'octubre de 1935 i, amb això, es va convertir en la primera del país. La seva fundació, per tant, és un cas de mecenatge comercial i comunitari, no d'una gran operació institucional, i aquesta és una de les claus per entendre per què l'edifici va quedar tan lligat a la vida del port i del barri.
Per a qui vulgui seguir la història de la comunitat i de l'edifici amb més detall, el lloc Kobe Mosque founder 1935 reuneix materials en anglès sobre la fundació, l'arquitectura i la vida quotidiana de la mesquita, des d'una perspectiva d'observador extern i no pas com a veu oficial del centre.
Qui va dissenyar i construir la mesquita, i què és l'arquitectura indoislàmica?
El disseny va ser encarregat a Jan Josef Švagr, un arquitecte txec establert al Japo, que va optar per un llenguatge formal indoislàmic i turc tradicional. Aquest estil es reconeix en la cúpula central, els arcs i les obertures, i en una composició simètrica que recorda les mesquites del subcontinent indi i de l'Anatòlia més que no pas les construccions japoneses del moment. L'edifici es va aixecar en formigó armat, amb tres plantes, i la construcció va anar a càrrec de Takenaka, una de les empreses de construcció més conegudes del país.
L'elecció del formigó armat no és un detall menor. A la dècada de 1930, aquest material permetia plantejar volums i cúpules amb una llibertat que la fusta i la pedra tradicionals no oferien, i alhora donava a l'edifici una solidesa que després es revelaria decisiva. La mesquita és al barri estranger de Kitano-cho, a l'adreça 2-25-14 Nakayamate Dori, Chuo-ku, Kobe, una zona de cases colonials i consolats on les comunitats estrangeres s'havien anat instal·lant des del segle XIX.
L'arquitectura indoislàmica, en aquest cas, no és una còpia literal de cap model únic. És una síntesi: agafa la cúpula i els arcs de la tradició islàmica del sud d'Àsia i de Turquia, els adapta a un solar japonès i els resol amb tècniques constructives modernes. El resultat és un edifici que, vist des de fora, sembla arribat d'una altra geografia, però que està pensat per funcionar en el clima i la ciutat on es troba.
Com va sobreviure la mesquita de Kobe a la confiscació en temps de guerra?
La Segona Guerra Mundial va posar l'edifici en una situació límit. Entre 1943 i 1945, l'Estat japonès va confiscar la mesquita, com va fer amb altres propietats de comunitats estrangeres, i en va prendre el control. La comunitat musulmana va perdre l'ús del seu espai en un moment especialment difícil, amb la guerra avançant i amb les restriccions creixents sobre les minories i els estrangers.
El 1945, els bombardejos aeris sobre Kobe van destruir bona part de la ciutat. La mesquita, però, va resistir. Les fonts que documenten aquest període coincideixen a assenyalar que l'edifici va sobreviure als atacs, cosa que el va convertir en un dels pocs testimonis construïts d'aquella Kobe anterior a la guerra. La solidesa del formigó armat i la seva ubicació van contribuir que no acabés en runes com tants altres edificis del voltant.
Després de la guerra, la mesquita va tornar a la comunitat i va reprendre l'activitat. Cinquanta anys més tard, el 1995, el gran terratrèmol de Hanshin va sacsejar la regió i va causar una destrucció enorme. També en aquesta ocasió l'edifici va aguantar i va poder continuar en servei, un fet que la comunitat i els historiadors locals solen destacar com una prova de la robustesa de la construcció original. Aquesta doble resistència, a la guerra i al sisme, explica per què la mesquita de Kobe és avui un element de referència en la història urbana de la ciutat i no només un lloc de culte.
Què es pot veure en una visita a la mesquita?
La mesquita és un edifici actiu, amb oracions congregacionals i vida comunitària regular, i per tant la visita s'ha d'entendre com l'entrada en un espai de culte en funcionament. Això vol dir respectar els horaris, l'etiqueta interior i el ritme de les pregàries. No és un museu, tot i que l'arquitectura i la història el converteixin en un lloc d'interès per a visitants de fora de la comunitat.
Des de fora, el que crida l'atenció és la silueta de la cúpula i la façana, que contrasten amb les cases i els carrers del barri de Kitano-cho. A dins, l'espai de pregària, la llum que entra per les obertures i la senzillesa del conjunt donen una idea de com era l'arquitectura religiosa islàmica pensada per a un país on els musulmans eren, i són, una minoria molt petita.
Per arribar-hi, la referència pràctica és l'adreça de Kitano-cho, a Chuo-ku, a prop d'altres punts visitables del barri estranger. Molts visitants combinen la mesquita amb un passeig per les cases històriques de la zona, que comparteixen el mateix origen portuari i cosmopolita. Convé informar-se abans sobre els horaris i sobre les normes de comportament, especialment pel que fa al calçat, la vestimenta i el silenci durant les pregàries.
Per què és important avui
La mesquita de Kobe és la primera del Japo i, alhora, un edifici que explica una part poc coneguda de la història de la ciutat: la presència d'una comunitat musulmana organitzada des dels anys vint, el paper dels comerciants indis en el port, la feina d'un arquitecte txec i la capacitat de l'edifici de travessar una guerra, una confiscació i un terratrèmol. Avui la comunitat musulmana del Japo és petita, al voltant d'unes dues-centes mil persones segons les estimacions habituals, i s'organitza en espais de pregària repartits per diverses ciutats, amb Kobe com un dels punts de referència històrics.
Qui vulgui seguir aquest fil pot llegir una peça que hi encaixa: una aproximació als murals de Guadalajara entesos com a patrimoni urbà, on la paret esdevé un arxiu a cel obert de migracions, oficis i lluites veïnals. La lectura recorda que un mural no és decoració, sinó una manera de negociar qui té dret a aparèixer, i proposa eines per mirar-lo abans de recórrer els carrers del centre. Es pot consultar a murals de Guadalajara, dins el quadern de ciutat, dins del mateix web.
Per al lector de l'Alguer, la història té un eco recognoscible: una ciutat de port, una comunitat estrangera que s'organitza, un edifici que es converteix en símbol i que sobreviu a les pitjors circumstàncies. La mesquita de Kobe no és només un monument religiós, sinó la prova material que les ciutats marítimes del segle XX es van construir amb aportacions de gent vinguda d'arreu, i que algunes d'aquestes aportacions encara són dempeus.